Transductores & Valcárcel Medina: Informe sociològic

1. Introducció

L’informe sociològic cultural que segueix ha estat produït com a part de les activitats de l’autor dins el seminari de contextos i sistemes de l’art, on ha rebut encàrrec d’analitzar “dos agents en actiu del món de l’art” fent-ne tria entre una dotzena. Dels diferents subsectors a què pertanyen, he decidit traçar un eix que uneixi la creació artística i l’art social: Isidoro Valcárcel Medina i Javier Rodrigo.

Javier Rodrigo, codirector de Transductores, defensa una pedagogia capaç de transformar la societat. Critica la dicotomia entre allò productiu i reproductiu en institucions culturals, proposant descentralitzar el centre. Aborda desafiaments com considerar l’impacte local i creuar la producció cultural amb economies socials i models cooperatius i promovent el decreixement cultural com una oportunitat, no un fracàs.

Isidoro Valcárcel Medina es destaca com una figura artística influent durant més de 60 anys. La seva obra, caracteritzada pel rigor i el compromís, reflecteix una concepció de l’art com a acció personal, allunyada dels aspectes comercials. Ha declinat vendre obres a institucions, generant polèmica i situant-se com a provocador a l’escena cultural contemporània.

2. Marc teòric i conceptual

Navegaré per la teoria pragmatista de Howard Becker (1928-2023), resumida a la seva influent metàfora dels “mons de l’art”, que convida a analitzar-los de manera sociològica per la seva afectació “tant a la producció com al consum d’obres d’art” (Becker, 1982). Allunyant-se de judicis de valor estètics, Becker sosté que els “mons de l’art” alhora produeixen i doten de valor estètic a les obres, causant una “mútua apreciació de les convencions que comparteixen, així com el suport recíproc entre totes les parts involucrades” (Becker, 1982: 59), restant d’aquesta manera de valor científic als arguments i teories estètiques. 

En el seu anàlisi de l’obra de Becker, la sociòloga austroestatunidenca Vera Zolberg es pregunta si “l’artista neix o es fa” per concloure que, a resultes de la seva essència col·lectiva, la definició d’“art” esdevé purament “arbitrària”, que depèn del consens social més que de qualitats estètiques inherents a l’obra (Zolberg, 2002). Si “l’art” no té categoria ontològica, llavors no hi ha una essència inherent a totes les obres d’art que pugui ser identificada de manera objectiva. En conseqüència, la terminologia emprada per referir-me als subjectes d’estudi diferirà de la de l’autor estatunidenc en dos termes clau, en un alineament amb la de la sociologia llibertària Isabell Lorey. En primer lloc, on Becker diria “art” o “artista” preferiré l’ús de l’expressió “productor o productora cultural”. No parlaré de “mons de l’art” sinó de mons de la producció cultural. Després, en lloc de “consum d’obres d’art” o “consumidor d’obres d’art”, escriuré “reproducció de cultura” o “reproductors de cultura”. 

De Lorey prendré també un enfocament metodològic de crítica institucional, seguint la seva crida a desafiar les institucions i qüestionar les narratives dominants que perpetuen el sistema cultural. Per això, avaluaré si els dos agents objecte d’estudi són conscients de la instrumentalització a què en tant que “artistes” estan sotmesos per part de la governamentalitat liberal. Analitzaré també l’autenticitat del compromís dels dos agents amb la transformació social i l’emancipació cultural respecte a les institucions segons la teoria dramatúrgica i les interaccions socials trobades o actuades  d’Irvin Goffman.

3. Isidoro Valcárcel Medina

Una primera aproximació a Isidoro Valcárcel Medina a través de l’entrevista de Zara Rodríguez Prieto per a Efímera Revista (Rodríguez Prieto, 2010) ens permet analitzar tant la manera en què l’autor exposa la seva obra com quin és el seu món cultural més immediat, incloent la valoració que fa el productor cultural de la rebuda de la seva obra per part dels seus reproductors, ja siguin aquests el públic general o el director d’una important institució museística governamental com és en José Guirao. Valcárcel no té embuts quan es tracta de parlar sobre el seu reconegut antiinstitucionalisme: 

Yo no quiero vender obra a los museos para que estén en un sótano o incluso para que esté exhibida, no me gusta. Pero, (…) me gustaría intervenir en la exposición (…) ¿cómo puedo entrar en la colección sin que mi obra pueda entrar? Pues pinto la pared del museo.

Pintar un mur expositiu del MACBA amb un pinzell del 8 (Mur pintat per l’artista amb pinzell del número 8, entre els dies 10 i 19 de setembre de 2006, 2006), l’enterrament d’una acció artística que ja no realitzaria més (Cementerio de Arte Morille, 2008) o intervindre el MNCARS els dies que roman tancat amb passejades pel seu entorn urbà i d’altres espais amagats (Otoño 2009, 2009). L’obra de Valcárcel Medina abasta més de sis dècades. La seva formació inacabada en Belles Arts a la Madrid franquista va esbossar-lo com a pintor fins que viatjar a Nova York el revolucionari any 1968 va suscitar-li fer un gir conceptual a la seva producció cap al minimalisme. El seu rebuig a vendre la seva producció a institucions governamentals, no li ha evitat ser aplaudit per elles, com ara amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques (2007).

Segons el contingut de la seva tesi doctoral, Valcárcel Medina sembla no tenir problema en acceptar l’existència de la categoria “artista” a tenor de l’ús del terme “art” i “artista” de manera recurrent al llarg de l’estudi, per títol Las máximas de experiencia en el derecho y la filosofía desde la perspectiva del arte (López Aparicio, 2018). Per altra banda, a l’entrevista de Rodríguez, Valcárcel defineix l’ “artista professional” com aquell que “ho porta a la sang”, en contrast amb el “professionalitzat”, que simplement ha entrat “a l’òrbita de l’art” però no ho seria d’una manera autèntica. Detecto una interacció social actuada (Goffman, 2012: 30), inclús amb sí mateix de l’agent estudiat (Lorey, 2007), de què parlarem més avall.

4. Javier Rodrigo i el projecte Transductores

Transductores, un projecte interdisciplinari gestat el 2007, amb seus a Granada i a Barcelona, fusiona cultura i pedagogia, investiga sobre pràctiques entre l’educació popular i la intervenció política sobretot pública i, alhora, desenvolupa “pràctiques culturals”. Ens apropem a ells a través d’una entrevista realitzada l’agost de 2013 per la Fundación Cerezales Antonino y Cinia al seu co-fundador i coordinador, el pedagog Javier Rodrigo Montero sobre l’essència i mètodes de la plataforma col·laborativa (Fundación Cerezales, 2013). Tal com exposa a la seva presentació, fent ús d’un llenguatge de forma planera però fons teòric rigurós i carregat d’ideologia, treballen per “generar en última instància noves opcions de ciutadania activa i (…) d’espais col·lectius”. 

El treball teòric de Javier Rodrigo Montero pot consultar-se a la seva pàgina web personal, on teoritza sobre pedagogies col·lectives, polítiques culturals, educació, mediació i treball en xarxa. S’alinea amb pensadors com Isabell Lorey en l’ús de la terminologia auto-referencial fins al punt de rebutjar textualment “ser reconeguts com a un col·lectiu per a les arts comunitàries”. Sí col·lectiu o comunitari, però no artístic.

Javier Rodrigo es destaca com un actor social que connecta, relaciona, transdueix altres actors. Com a codirector de Transductores teixeix xarxes vives de producció i reproducció cultural, habitades pels actants que, seguint les seves activitats de mediació, col·laboració i educació activa esdevenen, alhora que reproductors, productors d’art. Gràcies a aquest fet és que Transductores esdevé un camp d’experimentació per a la sociologia cultural, doncs de manera quasi màgica els agents reproductors de Transductores esdevenen productors de cultura, amb l’efecte ipso facto de deixar de ser part de la massa consumidora.

Resulta revelador el fet que Rodrigo eviti parlar d’art durant el seu discurs, així com el fet que a la pàgina web del projecte es rebutgin textualment etiquetes com “art comunitari” o “art educatiu amb comunitats”. Treballen la mediació des de “xarxes actives en el territori” mantingudes per l’activitat d’educadors, treballadors socials, “estudiants, mares, pares, bedells”. La seva concepció en xarxa, tot i que ell no hi fa al·lusió, podria ampliar-se fàcilment a un “conglomerat d’agents humans i no humans”: els actants (Pozas, 2015). Des d’aquest enfocament, doncs, inclouríem també els animals, les plantes, minerals i tots els objectes actants, és a dir, edificis, murs i terres, mobles, instruments però també els hipotètics conills i gallines necessaris per preparar la imprimació a mitja creta que servirà d’imprimació per al llenç que ha de rebre l’oli sobre el seu teixit aconseguit de les barbes del fruit d’un altre dels actants de la xarxa: la malvàcia coneguda com a cotoner.

5. Paral·lelismes i contrastos

És fàcil traçar paral·lelismes entre Transductores i Valcárcel Medina en tant que productors culturals ja sigui per l’enforcament interdisciplinari i col·laboratiu de les seves activitats i mètodes o per enfocaments conceptuals crítics, reflexius i compromesos amb la transformació social.

El paral·lelisme més significatiu entre els dos agents és el fet que ambdós tenen enfocaments conceptuals que deriven en actituds ideològiques disruptives en pro de la transformació social. Encaixen amb el que Lorey anomena “comportaments resistents” (Lorey, 2008: 59), és dir, acceptar sense lluitar contra un status quo polític en què els ciutadans i, encara més, els productors culturals creuen ser lliures quan en realitat són observats de prop i aplaudits -és més, projectats- per la governamentalitat liberal.

Valcárcel mostra la seva resistència amb un antiinstitucionalisme poc ortodoxe, segons el qual accepta col·laborar amb les institucions governamentals només si li deixen posar a ell les normes del joc. Com a exemple, valgui el conflicte de 1994 amb José Guirao i el MNCARS: Valcárcel exigia tenir accés a les dades sobre pressupostos de les darreres exposicions del museu, però li van dir “escolti és que no li donarem de cap de les maneres”.

En quant als contrastos, Valcárcel Medina creix en l’Espanya de la postguerra (anys 40) mentre Rodrigo Montero ho fa la transició democràtica (anys 80). Diferents contextos històrics separen els itineraris vitals i productius de Valcárcel Medina, nascut durant la guerra civil espanyola i Javier Rodrigo, fill de la transició política envers la democràcia. 

També contrastren tant la natura de les seves activitats (accions, multimèdia, noves narratives versus educació popular, seminaris pedagògics i projectes comunitaris) com la formació acadèmica (el vell és un productor cultural “artista” que exerceix sense formació universitària acabada però es doctora als 80 anys enfront del jove amb una formació acadèmica en pedagogia impecable). 

6. Relació amb l’audiència

La relació amb l’audiència dels dos actors investigats, seguint la teoria dramatúrgica de Goffman, ens porta a una obra de teatre en què cadascun d’ells es mostra públicament “per tractar de controlar la impressió que ells rebran de la situació” (Goffman, 2021: 29). Són les seves interaccions trobades (presència física directa, mútua i contínua) o actuades (almenys un dels interactors perd l’autenticitat i actua dramàticament, amb intenció de convèncer l’audiència de quelcom i fins i tot a ell mateix des de l’engany)? En quin pol d’aquest eix transiten els nostres agents analitzats Valcárcel i Rodrigo?

A la lectura de la seva tesi doctoral a la Universitat Liberis Artium Universitas (LAU) de Madrid (2017) Valcárcel mostra, potser pels nervis de sentir-se jutjat pel tribunal, les quasi imperceptibles fisures de la seva màscara: ell mateix ha cregut que és artista perquè el context en què construí la seva auto-conciència un artista intependent, subversiu, oposat al poder, era una mena de messies. Però, sabent que aquesta precarització a què el murcià encara es sotmet, materialitzada en negatives a exhibir i a onejar banderes antiinstitucionalistes, és projectada pel poder i confirmant una darrera dada, que el poder l’aplaudeix, dedueixo que, de fet les interaccions de Valcárcel Medina amb ell mateix en tant que “artista” i/o intel·lectual són actuades. Encara que continua actuant lliurement com a productor de cultura, el doctorand s’ha vist forçat a incorporar tantes espectatives al seu discurs que vol tenir un èxit que només aconseguirà si fa una bona impressió per al tribunal de doctors. Està en situació de precarietat i encarna el que Lorey diria una “nova normalitat a través d’un govern de sí mateix projectat per la governamentalitat” (Lorey, 2007: 57).

Javier Rodrigo construeix el seu discurs sobre conceptes de base teòrica i aconsegueix explicar el projecte Transductores fent esment només a dos referents de la producció cultural en la branca de la pedagogia com són John Dewey i Paulo Freire, pedagogs americans àltament influents en generacions de professionals de l’educació per revaloritzar l’experiència com a font de coneixement (Dewey i el seu learning by doing) i la consciència crítica i participació activa de les bases socials marginades (Freire). Així, la referència a aquests dos pensadors serviex a Rodrigo per tal de dotar de legitimitat al seu projecte, de tall experimental, crític i participatiu.

L’entrevista a Valcárcel Medina, en canvi, està interpenetrada de dalt a baix per referències a personalitats “importants” del món de la producció cultural tant pel que fa a productors culturals (John Cage, moviment Fluxus i grup ZAJ) com també gestors (José Guirao), galeristes (Fefa Seiquer) així com nombroses institucions, amb les quals ha mantingut el seu característic estira i arronsa, col·laborant-hi sense arribar a exposar-hi: MACBA, MNCARS.

7. Conclusions

La conducta personal s’institueix segons l’estudi com a únic camí per posar a prova noves possibles maneres de viure en desobediència. No es tractaria ja tant de buscar la independència respecte a la governamentalitat neoliberal i l’influxe que la seva indústria creativa exerceix sobre les accions socials de les xarxes de productors i reproductors de cultura, sinó de si es tracta d’accions trobades o actuades. 

Aquesta idea, que respondria a la possibilitat d’escapar del control governatiu a través de les actituds personals que es mouen dins el que Lorey anomena “la política temible dels precaris” al seu assaig “Estat d’inseguretat. El govern de la precarietat” (Lorey, 2012). Si els productors i reproductors i cultura precaritzats per la governamentalitat deixen les actituds victimistes per cercar aliances amb d’altres precaris, adopten “una perspectiva que apunta a les potencialitats de resistència i alhora a la invenció d’allò nou”. 

Hem vist com el gran repte dels nostres dos actors socials com a productors culturals és un trivium històric recollit de manera magistral a l’anàlisi de Lorey, que mostra com són influïts per la governamentalitat: pensen que són lliures quan trien la precarització de les seves activitats professionals induïts per fer-ho per la mateixa governamentalitat de manera projectada. Si hem acceptat que l’art és carent de categoria ontològica, si és mentida, una gran “perogrullada” (Valcárcel Medina, 2018), llavors què ens queda? Hi ha possibilitat de fer una nova revolució cultural que salvi els productors i reproductors de cultura del nostre temps de romandre enganxats a la gran teranyina de la precarització els uns i de la massificació els altres? 

Resoldre radicalment el problema de la submissió a les institucions per donar independència als actors socials dels mons de l’art de les societats contemporànies apunta a la crítica i avaluació de les eines de què disposen els seus ciutadans per avaluar el que Lorey anomena “dispositiu de cures”. Si la patologia social és la desmesura de l’individualisme.

8. Referències bibliogràfiques

Bibliografia

Becker, Paul S. (1982). Mundos del Arte. Sociología del Trabajo Artístico, Editorial UNQ, Buenos Aires 2008.

Goffman, Erving (2012). La presentación de la persona en la vida cotidiana. Buenos Aires: Amorrortu (1a. ed. 1956).

Lorey, Isabell, (2008). Gubernamentalidad y precarización de sí. Sobre la normalización de los productores y productoras culturales. En AAVV, Producción cultural y prácticas instituyentes. Madrid: Traficantes de sueños (57-78). Disponible en línia a:  <https://traficantes.net/sites/default/files/pdfs/Producci%C3%B3n%20cultural-TdSs.pdf>

Lorey, Isabell, (2012). “Estado de inseguridad: Gobernar la precariedad”. Traficantes de sueños, 2016. Madrid.  Disponible en línia a: <https://traficantes.net/sites/default/files/pdfs/Estado%20de%20inseguridad.%20El%20gobierno%20de%20la%20precariedad_Traficantes%20de%20Sue%C3%B1os.pdf>

Pozas, Miguel Ángel (2015). «En busca del actor en la teoría del actor-red». Dins: I Congreso Latinoamericano de Teoría Social (Instituto de Investigaciones Gino Germani. Facultad de Ciencias Sociales. Universidad de Buenos Aires) [en línia]. [Data de consulta: 21 d’agost de 2019]. <http://cdsa.aacademica.org/000-079/51.pdf>

Rodrigo Montero, Javier (2010) . Las pedagogías colectivas como trabajo en red: itinerarios posibles. Transductores. Disponible en línia a: <https://javierrodrigomontero.blogspot.com/2011/03/las-pedagogias-colectivas-como-trabajo.html>  

Zolberg, Vera (2002). Sociología de las artes. Madrid: Funcación autor.

Webgrafia

De Gracia, Daniel (2023). Glossari de termes de sociologia de l’art. Universitat Oberta de Catalunya. Disponible en línia a: <http://arts.recursos.uoc.edu/glossari-sociologia/> 

Fundación Cerezales (2013). Transductores. Entrevista a Javier Rodrigo. Vimeo. Disponible en línia a:  <https://vimeo.com/81277541> Data de consulta: 9 de gener de 2024.

López Aparicio, Isidro (2018). Presentación de la Liberis Artium Universitas en el Museo Reina Sofía con la Defensa de la tesis de Isidoro Valcárcel Medina. Vimeo. Disponible en línia a:  <https://vimeo.com/243300739?signup=true> Data de consulta: 6 de gener de 2024.

Rodrigo Montero, Javier (2010). Javier Rodrigo Montero. Disponible en línia a: <https://javierrodrigomontero.blogspot.com/>

Rodríguez Prieto, Zara (2010). Entrevista a Isidoro Valcárcel Medina. Archivo Artea. Disponible en línia a: <https://archivoartea.uclm.es/textos/entrevista-a-isidoro-valcarcel-medina/> Data de consulta: 6 de gener de 2024.

Transductores (2020). Marcos y metodología. Transductores. Disponible en línia a: <https://transductores.info/?page_id=1594> Data de consulta: 6 de gener de 2024.